Publicidad:
Terra
La Coctelera

El peletero

WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET

30 Diciembre 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (29)

La Casa abandonada (7)

 

“En aquesta ocasió no es trobava davant meu per veurem plorar desconsolat. No hi havia ningú que el dugués al llit i l’allités. No hi havien més paraules que les dites enfront de la paret, ja no podia contemplar els seus ulls de cadernera que em miraren per primera vegada. No hi eren ni ell ni ella per confortar-me amb les seves ferides, les seves nafres i les seves mirades sorpreses i tristes. No podia amagar-me darrere els seus pijames, els seus bolquers i la seva necessitat. No hi havia res més que la meva soledat i el meu estupor. A mi també m’havien partit en dos, la cara i el ventre, cap agulla travessava el meu cos i encara ningú m’havia cosit els meus mil monyons ni les meves dues meitats.

Hi ha quelcom en mi que em mata i em manté viu, no hi ha l’un sense l’altre, no puc deixar d’escriure ni tampoc puc evitar de morir-me amb tu al fer-ho.

Les presents paraules no són cap carta elegant, són només un crit, és la teva mort de sirena, és el teu cos de dona, es el teu rostre d’home, és el ganivet de l’àngel que abat el xiprer, és l’aroma de la meva sang i el meu revés”.

----------------------------------------------

Traducció:

“En esta ocasión no se encontraba delante de mí para verme llorar desconsolado. No había nadie que lo llevara a la cama y lo arropara. No habían más palabras que las dichas frente a la pared, ya no podía contemplar sus ojos de jilguero que me miraron por primera vez. No estaban ni él ni ella para confortarme con sus heridas, sus llagas y sus miradas sorprendidas y tristes. No podía esconderme detrás de sus pijamas, sus pañales y su necesidad. No había nada más que mi soledad y mi estupor. A mí también me habían partido en dos, la cara y el vientre, ninguna aguja traspasaba mi cuerpo y nadie todavía había cosido mis mil muñones y mis dos mitades.

Hay algo que me mata y me mantiene vivo, no hay lo uno sin lo otro, no puedo dejar de escribir ni tampoco puedo evitar morirme contigo al hacerlo.

Las presentes palabras no son ninguna carta elegante, son solamente un grito, es tu muerte de sirena, es tu cuerpo de mujer, es tu rostro de hombre, es el cuchillo del ángel que abate al ciprés, es el aroma de mi sangre y mi revés.”.

servido por el-peletero 7 comentarios compártelo

7 comentarios · Escribe aquí tu comentario

Amparo

Amparo dijo

Mis mejores deseos para ti, por supuesto extensivos a Albert, en el año que comenzará en unas horas. Que la suerte sea generosa y te depare precisamente lo que más te convenga, y que la sonrisa te acompañe todos los días de 2010. De corazón...

Muchos besos. Dáselos también a Albert, junto con todo mi afecto.

31 Diciembre 2009 | 11:54 AM

el-peletero

el-peletero dijo

Querida Amparo, hoy acaba 2009, un año difícil, rudo y demasiado largo. Él termina, pero nosotros continuamos, vivos y esperanzados.

Ya sabes que me cuesta sonreír, pero mis ojos siempre me delatan. Con la más dulce de las sonrisas puesta en ellos te deseo también que el próximo año sea, para ti y todos los tuyos, el mejor que puedas querer.

“Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar, ahir.”

Muchos besos míos y de Albert, tus amigos.

31 Diciembre 2009 | 12:58 PM

Madeleine  De Cubas

Madeleine De Cubas dijo

"Hay algo que me mata y me mantiene vivo, no hay lo uno sin lo otro, no puedo dejar de escribir ni tampoco puedo evitar morirme contigo al hacerlo". Hay realidades inevitables y sin embargo tan dolorosas, querido Peletero. Nunca dejes de escribir aunque te mueras en el intento. Besos.

Un Feliz Año. Paso por aquí a saludarte y he leído rápidamente algunos de tus escritos. Como siempre me ha gustado muchísimo lo que he visto. Ya volveré con más tiempo.

21 Enero 2010 | 05:01 AM

el-peletero

el-peletero dijo

No hay lo uno sin lo otro, siempre es así. Escribir es, a veces, un entretenimiento, pero casi siempre es una manera de sobrevivir.

Me alegra mucho tu vuelta, tu peletero catalán te esperaba ansioso.

Muchos besos te tu amigo.

21 Enero 2010 | 12:34 PM

Madeleine  De Cubas

Madeleine De Cubas dijo

Escribir es siempre una manera de sobrevivir, mi querido Peletero catalán. Remember Sherezada? escribía con el pensamiento.

Yo también estoy contenta de volver aunque ando atareada. Ya nos pondremos al día. Besos.

21 Enero 2010 | 08:17 PM

el-peletero

el-peletero dijo

Gracias, Madeleine, eres un encanto.

21 Enero 2010 | 08:43 PM

Pere

Pere dijo

Abans d’ahir, aquest passat dissabte, va ser el meu aniversari, n’hagués fet 92; millor dit, en vaig fer 92, perquè aquí on som el temps també passa, encara que d’una manera diferent, a vegades a càmera lenta, i a vegades com un bòlit.

Número bonic el 92, el de les Olimpíades. Aquell any van passar moltes coses, va ser un any de culminació i un any d’acabament. Amb l’eufòria d’aquell cim i els anys que s’aprestaven, l’Albert es va prometre a sí mateix que ens donaria la joia d’un net o una neta, però tot va canviar de repent. Ah, l’Albert, quin misteri d’home i com me l’estimo, tant com a tu; hi vaig conviure menys amb ell, però m’hi sentia molt retratat, així com en els teus ulls hi veia sempre els de la teva mare. Si hagués estat així com es va imaginar el teu germà, una mà jove entre tretze i quinze anys d’edat us hagués fet costat quan varem tancar els ulls per sempre.

Però no us amoïneu, les vostres mans les tenim a les nostres en forma d’empremta fins els ossos. Ja sé que esteu pensant constantment en nosaltres i així serà fins el final; el final? Quan dic que el temps també passa per nosaltres vull dir que poquet a poquet ens anem diluint en el record, que és el vostre, com si ens allunyéssim. Sé que no feu més que donar-li voltes a això. Veu fer bé de no tenir vídeos, ni tant sols les fotos valen, no heu de tenir por perquè el record nostre restarà intacte fins que coincidim en el no res. Des d’aquí es poden donar senyals de vida (de vida?), però d’una forma que per els vius sembla estrambòtica. Com sabeu, aquestes senyals es manifesten de diverses maneres: una broma, una casualitat, un signe imprevist; ahir mateix li varem estant fent pampallugues a la bombeta de llegir de l’Albert, una bombeta que fa de les seves des de ja fa temps, que de cop s’apaga i no es torna a il•luminar fins que la toques una mica; doncs bé, ahir tarda varem fer que això tornés a passar i es fes la llum només fent passar la mà per l’aire. Coses així ens agraden molt, però és que a més, no tenim altre llenguatge. Bé, n’hi ha un de molt poderós que no us podem explicar perquè ni nosaltres mateixos l’entenem. També tenim aquest altre misteri d’això que en diuen Internet i que és un invent de Déu i del dimoni per posar en contacte a l’instant els vius amb els que estan lluny. No em preguntis perquè no us poden telefonar i, en canvi, sí que podem escriure-us.

La mama està bé, tot el bé que es pot estar sense estar, que només és quan s’encén la bombeta del vostre record i també quan s’expressa la voluntat excepcional que nosaltres dos tenim i que és l’admiració de tot el cementiri, l’admiració i agraïment que tenim per vosaltres dos, pel vostre amor.

Un tendre petó meu i de la mama.

Pere

1 Febrero 2010 | 08:41 PM

Escribe tu comentario


Sobre mí

Si desnudar a alguien no ha sido nunca una actividad baladí, vestirla tampoco lo es y mucho menos cuando la materia prima es algo tan sublime como la piel. Este es el hecho, sin más, y en él nos regocijamos y sobre él nos preguntamos y nos hacemos responsables, hasta las últimas consecuencias. ______________________________________________________________ __________________________________________________________________

Fotos

el-peletero todavía no ha subido ninguna foto.

¡Anímale a hacerlo!

Buscar

suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

¿Qué es esto?

Crea tu blog gratis en La Coctelera