El peletero/La pipa

Textos vírgenes, el arte de no decir nada. (5)

La pipa.

“Les pipes romanes devien caracteritzar-se per tenir el broc de canya, puix que el terme pipa és derivat del mot llatí “pipum”, que el seu significat més primitiu equival a canya. En baix llatí va formar-se el terme “pipare” aplicat ja concretament a la pipa, o sia a l’instrument caracteritzat per portar una canyeta. En baix llatí també el verb “suctiare” significava absorbir o xuclar, del qual les llengües neollatines han fet la forma “pipar”, amb el mateix significat i d’arrel comuna a la nova familia llatina. L’agermanament dels conceptes de pipa i de xuclar fa pensar que en poc o en molt la pipa devia servir de xuclador i que, per tant, fos quina fos la substància que omplís la pipa, encara que el seu motiu principal o qui sap si originari fos el d’incensar i perfumar, en més o menys també es devia absorbir xuclant o fumant i per tant el costum també tenia quelcom del sentit que avui li donem.”

“La pipa”, Joan Amades.

----------------

L’altre dia vaig obrir en canal un colom, vaig extraure les seves vísceres y se las vaig donar als corbs, estaven sanes i mostraven un bon aspecte i color.

Acudiren sis, quatre femelles i dos mascles, un d’ells era vell, tenia les plomes deslluïdes i sense miraments els altres el van foragitar, no el van deixar menjar. Em vaig fumar una pipa mentre els veia, a una certa distància, lluitar entre ells, massa poc menjà per tanta ploma negra, em digué.

Al meu costat guardava la resta del colom embolicat en papers de diari, el gossos bordaven a l’olor de les entranyes i a la voracitat dels corbs rivals. Els tenia lligats a una estaca que havia clavat a terra, el cel estava ennuvolat, el olor era infame, pudien ells i els ocells, encara que l’aroma del tabac de pipa americà dissimulava l’ambient, havia nevat i no bufava el vent.

El corb vell observava des de la branca d’un roure com els altres devoraven les restes del colom, estava nerviós i afamat, les femelles agafaren alguna cosa y se’n anaren, el mascle jove es va quedar per acabar el seu àpat com un rei.

Em vaig alçar, vaig arreplegar la meva escopeta i li vaig etzibar un tret al bell mig de la testa que va explotar, els gossos s’espantaren al sentit l’esclat i bordaren més encara, el mascle vell del roure no es va immutar, descendí planejant i començà a endrapar el que quedava i al seu quasi parent decapitat, em vaig apropar i li vaig llançar la resta del colom que guardava embolicat, vaig fer unes quantes fotografies i vaig acabar la meva pipa tot observant-lo menjar.

El diari que embolicava les restes era d’abans d’ahir.

(“Abans d’ahir”, Introducció a l’ornitologia, 1955. Tom IX. pàgina 358, Demóstenes Vilanova del Bell Puig, Au per la Universitat de la Jungfrau.)

----------------

El otro día abrí en canal a una paloma, extraje sus vísceras y se las di a los cuervos, estaban sanas y mostraban un buen aspecto y color.

Acudieron seis, cuatro hembras y dos machos, uno era viejo, tenía las plumas deslucidas y lo echaron sin miramientos los demás, no le dejaron comer. Me fumé una pipa mientras los veía, a una cierta distancia, luchar entre ellos, demasiada poca comida para tanta pluma negra, pensé.

A mi lado guardaba el resto de la paloma envuelto en papeles de periódico, los perros ladraban al olor de las entrañas y a la voracidad de los cuervos rivales. Los tenía atados a una estaca que había clavado en el suelo, el cielo estaba nublado, el olor era infame, apestaban ellos y los pájaros, aunque el aroma del tabaco de pipa americano disimulaba un poco el ambiente, había nevado y no soplaba el aire.

El cuervo viejo se quedó observando desde la rama de un roble como los demás devoraban los restos de la paloma, estaba nervioso y hambriento, las hembras cogieron algo y se fueron, el macho joven se quedó para terminar su festín como un rey.

Me levanté, agarré mi carabina y le disparé un tiro en plena cabeza que explotó, los perros se asustaron al oír el estallido y ladraron más, el macho viejo del roble ni se inmutó, descendió planeando y empezó a zamparse lo que quedaba y a su casi pariente decapitado, me acerqué y le eché el resto de la paloma que guardaba envuelto, hice unas cuantas fotografías y terminé mi pipa observándole comer.

El periódico que envolvía los restos del ave era de anteayer.

(“Anteayer”, Introducción a la Ornitología, 1955. Tomo IX, página 358, Demóstenes Vilanova del Bell Puig, Ave por la Universidad de la Jungfrau.)

servido por el-peletero 8 comentarios compártelo